Pel D.R.A.E., procurador, del llatí Procurator, és el “professional del dret que, en virtut d’apoderament, exerceix davant jutjats i tribunals la representació processal de cada part”. Tal representació ha de ser entesa en sentit batego, ja que no només es tracta d’una representació física en certs tràmits jurídics sinó que inclou l’assistència tècnica a l’advocat darrere de la defensa dels interessos d’un client comú, així com l’assistència i consell al propi client.
El fenomen de la representació en judici i amb ell el “ofici” de Procurador, neix a Roma gràcies a l’adveniment del sistema formulari i l’aparcament d’anteriors mètodes consuetudinaris en l’aplicació de la Justícia. Apareix en el si del Dret Romano, dada que avala en bona mesura el seu desenvolupament i ferma implantació al llarg dels segles, i s’alia des d’un primer moment amb el concepte de representació processal, ús jurídic en el qual entronca la funció tècnica del Procurador.
El codi legislatiu alfonsí és el lloc en el qual es consolidarà de forma definitiva la figura del Procurador, distingint i afermant la separació entre la defensa i la representació, això és, entre el advocator (Advocat) i el personero (Procurador), en un procés que continuarà el seu desenvolupament als segles posteriors.
ELS PRIMERS COL·LEGIS
L’any 2012 es va celebrar el 500 aniversari de la constitució de la primera corporació de procuradors.
L’Edat Mitjana es caracteritza per una disposició de la gairebé totalitat dels estaments socials, i especialment entre els membres de les diferents professions, a constituir-se en associacions de caràcter gremial. Els Col·legis Professionals sorgeixen, en general, a partir dels gremis com a grups professionals per defensar els seus interessos enfront de l’Estat, emergint amb la configuració actual durant les dècades vuitena i novena del segle XIX. Els Col·legis de Procuradors d’Espanya no sorgeixen amb les característiques actuals fins a mitjan segle passat, amb la finalitat d’organitzar la professió. Fins a aquest moment, els Procuradors no actuaven independentment, ja que existien organitzacions supraindividuals que aglutinaven als quals exercien la representació de les parts en el procés. El fet que el Procurador sigui una figura amb una presència cada vegada més important en el procés judicial, augmenta la seva consciència de pertinença a un grup professional específic i afavoreix les idees associacionistes. A Catalunya, el text més antic conegut que menciona la figura del procurador és el dels Usatges de Barcelona, en concret, l’Usatge 84 dels segles X-XII; els Costums de Tortosa de 1274, al seu torn, són els primers que en regulen l’ofici, era un codi de caràcter professional en el qual els Procuradors s’atorgaven el títol de senyor del plet.
El 1394 els consellers de la ciutat emeten unes ordinacions de govern que fonamenten per primera vegada el corpus legal d’incorporació al cos públic de procuradors i l’exercici de la procura
Al segle XVI, sorgeixen aquestes organitzacions que tendeixen a determinar les bases de la professió. Són antecedents dels Col·legis actuals el Col·legi de Procuradors Causídics de Saragossa creat l’any 1396, el Col·legi de Notaris Causídics de Girona que data de l’any 1409, la Confraria o Causa Pia de Procuradors de Barcelona quan l’1 de desembre de l’any 1512, el Rei Ferran el Catòlic va aprovar les ordenacions presentades pels procuradors i va establir la Confraria de Procuradors de Sant Iu, el Col·legi de Procuradors de Madrid autoritzat pel rei Felipe II en 1574, o, finalment, el Col·legi de Procuradors Causídics de la ciutat de Mataró en 1770.
L’empremta que la religió imprimiria en aquestes agrupacions era molt poderosa, com ho demostra el fet que les seves primeres denominacions anessin les de Confraries i que la major part dels seus ordenances s’ocupessin d’aspectes d’índole religiós així com del cerimonial litúrgic que havia d’acompanyar a les seves reunions, sempre a l’empara d’una missa. Només molt lentament aconseguiran els confrares- Procuradors anar minvant el pes del component espiritual per augmentar el terrenal. Dit d’una altra manera, s’avança, encara amb lentitud, cap a la professionalització de tot allò que envolta al Procurador, alguna cosa que podem apreciar amb meridiana claredat en comparar l’evolució dels textos que conformen les diferents ordenances col·legials.
És necessari fer notar que els Col·legis professionals en general, i els de els Procuradors dels Tribunals en particular, no sorgeixen de manera espontània si una raó oportuna. La necessitat de defensar els interessos professionals conjuminant als quals exercien la mateixa funció, la urgència de perseguir l’intrusisme professional, la cura de l’eficàcia dels quals desenvolupen la professió en benefici de la justícia, la necessitat d’articular un sistema disciplinari amb la finalitat de cuidar del compliment estricte dels deures professionals, entre altres raons, han estat les que al nostre judici van determinar el naixement dels mateixos.
La citada professionalització es reflecteix també en l’augment considerable de la legislació que afecta als Procuradors. Sota els Reis Catòlics es donen successivament tres textos que contemplen a aquells: les Ordenances Reals de Castella o Ordenament de Montalvo (1484), les Ordenances donades a Còrdova per a la Cort i Cancelleria de Valladolid (1485) i les de Medina (1489).
Al costat del desenvolupament de mesures relatives a la deontologia professional, apareixen unes altres que tracten de controlar el nombre d’individus que poden exercir en qualitat de Procuradors, la qual cosa ens posa sobre avís sobre l’existència d’un major nombre de professionals del que la taxa de població podia assimilar.
No és d’estranyar així que als segles XVI I XVII es dictessin múltiples “pragmàtiques per perseguir l’intrusisme fins a aconseguir que l’ofici de Procurador es patrimonialitza i passada a vendre’s com altres càrrecs o ocupacions”. Això suposa la implantació del sistema basat en el números clausus, en restringir-se de forma dràstica el volum d’individus que poden obtenir el títol i, en conseqüència, practicar la seva labor professional. Aquesta mercantilització, iniciada per Felipe II i que perviurà fins a finals del segle XIX, suposa en la pràctica l’entrada del Procurador al món dels oficis alienats, això és, venuts per la Corona a canvi d’importants summes de diners, i que posteriorment podien es revenuts pels seus titulars. Amb la implantació d’aquest sistema s’acreix la relació entre Procuradors i diners, relació per altra perillosa en establir-se en virtut de l’adquisició mitjançant compra d’un càrrec en el qual bona part dels seus nous propietaris tan sols veien un eficaç instrument al servei de la seva creixença personal.
Per una sèrie de canvis i reformes en l’administració de justícia que, entre d’altres, promou Felip III, es crea el Col·legi de Notaris Procuradors i l’ofici de procurador resta sota el control dels notaris reials no col·legiats. Després de diversos conflictes entre ells, acorden la creació del Col·legi de Notaris Reials i Causídics de Barcelona, que es consolida en el decurs dels convulsos i violents segles XVII i XVIII, farcits de guerres i revoltes.
Gran part de la problemàtica anterior trobava el seu origen en la imprecisa definició de les quantitats que per un determinat treball havia de percebre el professional. L’estimació s’efectuava a través de dades objectives, és a dir, segons les peculiaritats de cada cas considerat aquest de forma única i individual, sense que existís un barem que permetés quantificar les quantitats que havien de rebre’s. Si bé és cert que amb anterioritat s’havien dictat diverses pragmàtiques relatives a la moderació dels salaris d’Advocats i Procuradors, cas de la concedida per Carlos I en les Corts de Montsó de 1542, i que no era sinó reproducció de la donada en 1503 per Isabel la Catòlica per a Castella, no ho és menys que aquestes lleis mai van aconseguir la unificació dels seus emoluments. La inexistència de taules aranzelàries provocava així una difícil situació que va venir a remeiar-se en part amb la publicació el 6 d’octubre de 1640 de les Ordenances de la Nunciatura Apostòlica, que si ben eren només aplicables als Procuradors de la Nunciatura, van asseure un sòlid precedent en haver “estat la primera implantació aranzelària dels drets dels Procuradors”.
El gener de 1716, entra en vigor el Decret de Nova Planta, cos legal que substitueix el dret públic català i que suposa la desaparició de les institucions i organismes públics de Catalunya, pel que els òrgans rectors del Col·legi canvien radicalment.
Per ordre del Real i Suprem Consejo de Castilla . el 31 d’octubre de 1774 es van aprovar i confirmar les Ordenances formades per el règim i govern del Col·legi de Procuradors Casuístics de la Ciutat de Mataró suposant el punt de partida per al control dels procuradors col·legiats i l’accés a la professió.
Caldrà esperar fins a l’any 1782 perquè el conjunt dels Procuradors espanyols es regeixi per un únic aranzel, la qual cosa permetrà la unificació a efectes pecuniaris de l’acompliment de la procura en tot el territori peninsular i evitarà els constants litigis i enfrontaments que fins a aquesta data i per aquest motiu es provocaven davant els tribunals.
La invasió dels exèrcits francesos a principis del segle XIX va comportar l’assumpció de part de l’ideari revolucionari i els codis napoleònics van influir fortament en el legislador espanyol portant grans reformes a la Justícia.
A principis del segle XX els procuradors cerquen noves estratègies per afrontar els constants canvis legals i d’organització de l’Estat. S’aposta per un nou concepte de promoció i defensa de la professió en la col·laboració Inter corporativa. La nova legislació també permet l’accés de la primera dona a l’ofici de procurador.
L’arribada del franquisme l’any 1939 significa l’abolició de totes les lleis emanades de la República i el retorn a un règim unitari, centralitzador i personalista.
L’any 1943 es crea la Junta Nacional de los Ilustres Colegios de Procuradores de los Tribunales de España, l’actual Consejo General de Procuradores. El 1947 es crea l’Estatut General dels Procuradors dels Tribunals, que esdevé la primera forma legal dedicada exclusivament a la regulació de la procura. Aquest estatut és derogat per un altre emanat de la legislació democràtica aprovat per Reial decret el 30 de juliol de 1982.
La instauració de la democràcia (1978) suposa un nou canvi constitucional en la llarga llista de canvis jurídics i d’organització corporativa que han viscut els successius col·lectius de procuradors en el decurs de 500 anys d’història.